Convoquem la primera trobada de la Coordinadora d’Infraestructures Llibertàries

Us volem convidar a la primera trobada de la Coordinadora d’Infraestructures Llibertàries. Per començar, ens sembla precís explicar perquè ha sorgit aquesta proposta perquè pugueu veure si compartim inquietuds, necessitats i visions.

Molts cops s’ha dit del nostre entorn —i n’estem d’acord— que tenim una falta de projectes creatius i no abstractes. Posem moltes energies en organitzar protestes i propaganda, i pel que fa a la nostra capacitat destructiva envers al sistema que ens oprimeix, de vegades fins i tot som capaces de guanyar a la policia als carrers; però sovint fracassem a l’hora de construir els primers passos cap a un món nou.

No obstant això, a Catalunya existeixen molts projectes creatius i d’infraestructures alliberadores. Per tant, aquest fracàs no prové d’una manca ni d’iniciativa ni d’intencions. Així doncs, com explicar aquesta contradicció?

Creiem que la percebuda debilitat a l’esfera creativa de les nostres lluites es deu a un problema social, una mena de problema que cap col·lectiu per si mateix seria capaç de solucionar.

Tant la repressió estatal com l’alienació capitalista i la socialització patriarcal conflueixen per exercir una pressió contínua sobre les nostres vides. Aquesta pressió afecta als projectes creatius d’una manera molt marcada. Fa que no donem prou valor a les tasques femenines o feminitzades de cura i supervivència, que els projectes responguin a les exigències de la llei i el mercat capitalista i que es desvinculin de les esferes més combatives de la lluita.

Totes i tots en coneixem el resultat d’aquesta deriva: cooperatives i projectes d’economia solidària que acaben en autoexplotació o fins i tot que es converteixen en empreses capitalistes de caràcter alternatiu; projectes que fracassen per cansament, per haver caigut en una lògica productivista o simplement per la necessitat imposada de pagar un lloguer; projectes que a poc a poc es distancien de la lluita per viure en una realitat diferent de les companyes que segueixen «al carrer»; projectes que es limiten per la via legalista, per evadir la repressió i la important pèrdua d’energies i materials que suposaria no fer-ho, o projectes que, tot i fugir de les dinàmiques capitalistes, es condemnen a l’autoaïllament a la recerca de l’autosuficiència.

Mentrestant, altres companyes i companys segueixen en les vies de la lluita destructiva o abstracte (també necessàries), normalment les més joves a causa de l’estil de vida que afavoreixen aquestes vies. Per tant la part creativa de la lluita queda divorciada i distanciada de les pràctiques de l’autodefensa col·lectiva i de propaganda. Al cap i a la fi totes quedem afeblides.

Aquesta és una dinàmica previsible. El Capitalisme sempre ens oferirà eines per «acomplir els nostres somnis» i realitzar qualsevol projecte creatiu, però són eines que ens condueixen a les relacions mercantils i productivistes. La Democràcia també ens donarà permís per gairebé qualsevol iniciativa, però amb unes normatives i condicions que no ens permeten sortir del joc que els poderosos controlen tan hàbilment.

No podem recolzar-nos ni en la llei ni en la rendibilitat de les nostres idees.

Sentim una necessitat de coordinació i aprofundiment de relacions per poder construir la força col·lectiva necessària per sostenir els nostres projectes sense perdre el nord. Volem veure’ns les cares per saber que som moltes i que podem sortir de l’aïllament. Volem que els nostres projectes serveixin a la lluita, a sostenir-nos i sostenir a totes les que lluiten, en lloc de complaure a consumidores alternatives i «responsables». Volem servir-nos de les parts combatives i propagandístiques de la lluita per poder comunicar les nostres visions i somnis més enllà de projectes individuals i per poder-los defensar quan un ajuntament o un propietari amenacen la continuïtat dels nostres projectes. Que cap projecte creatiu quedi sol, sinó que tots ells s’enxarxin.

Sobre els calers

Hem vist i viscut projectes que acaben en l’autoexplotació o la comercialització de la lluita. Tot i així, no tenim ni respostes ni solucions immediates als problemes de diners, de cooperatives, lloguers, etc.

Hem de considerar que tota comercialització, tota relació o intercanvi mitjançant els diners comporta un perill i conté la llavor de les relacions capitalistes. No obstant això, ningú és capaç d’escapar a les imposicions econòmiques i moltes iniciatives de supervivència, fins i tot el cooperativisme, han generat experiències i històries importants.

Potser, en lloc de cercar dogmes o discutir sobre on ficar línies vermelles, hauríem de fomentar el contrari: el que volem, el que sabem que ens acosta a un món lliure. L’economia de regal és el tipus d’economia més antic i és incompatible amb l’explotació. Es basa en la reciprocitat, el suport mutu, la cura i el benestar, el no quantificable. Seguim practicant l’economia de regal, però sovint de forma inconscient i únicament en espais íntims on encara no regnen l’Estat i les empreses (entre amics i familiars, en alguns pobles, entre veïnes…).

No volem rebutjar els projectes que fan ús de diners perquè totes en fem en el nostre dia a dia; és més, valorem que molts projectes tenen una necessitat per ara insuperable de gastar i generar diners. Hi ha projectes que han de pagar lloguer o comprar màquines i materials o pagar als integrants perquè la seva feina implica una jornada completa. Volem incloure tots aquests projectes. Però també volem obrir una porta a poder difondre explícitament la idea de l’economia de regal i establir les relacions necessàries per practicar aquest tipus d’intercanvi.

Sobre l’organització

Existeixen moltes experiències d’organització que han fracassat. Les organitzacions poden ser centres de poder que acaben centralitzant i dominant tota una lluita. Ara bé, contemporàniament el més comú és que les organitzacions fracassin molt abans d’acumular prou poder. Sembla que la gent les abandona per no respondre a les seves necessitats o per suposar molta feina i poc benefici. Malgrat tot això, moltes ens quedem amb la necessitat d’organitzar-nos.

Entenem que, com a mínim en el context actual, els problemes són la mania per la unitat i el no entendre una «organització» com el fruit d’un verb. Pensem que, davant qualsevol proposta d’organització, sempre ens hem de preguntar «organitzar què?». Si la resposta no és clara, és que no hi ha una necessitat clara d’organització.

En aquest cas no proposem una organització perquè sí, sinó perquè sentim la necessitat concreta de fomentar més coordinació entre projectes que ja existeixen, que ja han desenvolupat les seves pràctiques i que ja han escollit els seus camins.

Existeix una gran diversitat entre tots aquests projectes i aquesta és la nostra força. La proposta actual no respondrà a totes les necessitats organitzatives de tots els col·lectius i individus que hi acudiran. Només respon a unes necessitats concretes i romandrà obert a complir més necessitats mitjançant les iniciatives que sorgeixin dels mateixos col·lectius i que no hauran de ser imposades a totes.

Per fer aquesta feina de compartir i coordinar creiem imprescindible acceptar la nostra heterogeneïtat i autonomia. Volem crear un espai comú on tothom pugui decidir el seu grau d’implicació i les iniciatives en les quals vol participar i en les que no. No busquem ni unitat d’acció, ni de llenguatge, ni de pensament. Posem coses en comú per poder escollir compartir o no, perquè descentralitzades —connectades però lliures— som més fortes.

Respectem la diferència, no com un problema puntual que encara no hem superat, sinó com una prova de la nostra llibertat i una font de conflictes constructius i d’aprenentatge.

L’existència dels nostres projectes demostra que som capaces d’autoorganitzar-nos. Sent tan diferents els projectes, la coordinació entre ells prendrà formes diverses que lògicament no podem predir.

Sobre els somnis i els coneixements

No és casualitat que en la societat actual cada cop menys persones gaudeixin de coneixements útils per sostenir la vida. Som cada cop més dependents, capacitades per dur a terme feines indignants i surrealistes. Tampoc és casualitat que perdem la nostra capacitat d’imaginació. Fa un segle, tota la societat qüestionava el futur i debatia visions contradictòries. Avui en dia, tothom accepta el futur que se’ns imposa o com a molt imaginem l’apocalipsi.

Per tant veiem necessari impulsar la recuperació de coneixements artesanals i altres coneixements que fan possible la vida i la lluita; i també impulsar la difusió d’altres visions, d’imaginaris rebels, comunals i anàrquics. Aquests imaginaris seran infinitament més forts si se sostenen, no en iniciatives aïllades, sinó en una xarxa de projectes reals que generin un poder col·lectiu i que donin el primer pas cap a altres relacions socials.

Si t’identifiques amb algunes d’aquestes inquietuds i experiències i participes en algun projecte creatiu o tens intenció de començar-ne un, estàs convidada a la primera trobada per construir una coordinadora d’infraestructures llibertàries.