DEBAT 8a TROBADA D’INFRAESTRUCTURES LLIBERTÀRIES

DEBAT 8a TROBADA D’INFRAESTRUCTURES LLIBERTÀRIES

Intergeneracionalitat: infància i adolescència en espais antiautoritàris

A l’edicio anterior, vam tenir un debat sobre intergeneracionalitat on es van obrir molts camins per a seguir explorant. Vam veure a mode general les etapes vitals per les que une pot passar al llarg d’una vida: infància, adolescència, maternitat/paternitat/persones que acompanyen la criança, adultes/no tant joves, alteracions de la salut fisica i mental i vellesa. Podriem haver-ne imaginat més, però per a començar ja n’hi havia prou. L’exercici va consistir en visibilitzar quines exclusions o necessitats no cobertes sentiem dins de cada etapa en relació a l’entorn antiautoritari. D’altra banda, va haver-hi un debat en grups per explicar experiències en les que el trànsit cap a una nova etapa havia afectat a la forma en que et situaves i et reconeixien en aquests espais llibertàris o de lluita.

Partint de la crítica al perfil de persona jove, sense persones a les que cuidar, blanca, “sana” i masculina que encara ara es té com a model d’activista, al llarg de la vida totes passem per moltes d’aquestes etapes nombrades al llarg d’una vida, i per tant considerem que haurien de poder ser part constitutiva de la lluita llibertària i les xarxes de suport mutu comunals. Ens preocupa com podem crear un model de lluita en el que tota aquesta riquesa hi tingui cabuda, i ens enforteixi en aliances i sabers en tots els aspectes de la vida. Es tracta de deixar enrere el patró formal, productiu, patriarcal amb el que tallem les formes de lluita, es tracta de deixar de separar vida i lluita. Apostem per comunalitzar la vida qüotidiana, per crear relacions sanes entre les diferents capes imprescindibles i complementàries de la lluita, a través del qüestionament a les jerarquies de poder, l’expressió de necessitats, el recolzament del suport mutu i el traspàs d’experiències entre unxs i altres, per crear una història col·lectiva de la resistència a la misèria del capital.

En aquesta edició, que tindrà lloc de nou a Kan Pasqual, hem decidit focalitzar-nos en la infància i l’adolescència en espais llibertaris.

La proposta és fer dos debats, en realitat: per un costat, posar sobre la taula la diversitat de sensibilitats, posicions, mirades i experiències que conviuen en espais llibertàris entorn l’etapa vital de la infància i la seva criança. Per l’altra, posar sobre la taula la invisibilitació de les adolescents en l’imaginari d’una vida autogestionada.

L’educació antiautoritària, lliure, rural, viva… com a forma d’acompanyar el creixement de txikis (i en menor mesura, d’adolescents) fora de les barreres de les institucions ha estat altament discutida des de l’anarquisme i existeixen múltiples visions. El que volem visibilitzar és quins són els sentirs i pensars de cada une de nosaltres respecte ellxs, per preguntar-nos com ens interpela la criança dels txikis, més enllà del model de nucli familiar normatiu.

A part de pensar en les necessitats de les txikis, volem saber les necessitats de les adultes respecte a elles. Sabem que hi ha les mares, pares… però també hi ha altres rols en relació als txikis: les que voldrien ser mares, pares,.. però no poden o no troben la forma en la que fer-ho, més si volen trencar amb el model familiar nuclear, volent per exemple una xarxa de suport comunitaria que no troben.. les que per idees polítiques o altres raons no volen tenir descendència, i fins i tot no volen compartir espais amb txikis, les mares pares,… que ja han posat en un segon pla la criança perquè les txikis han crescut, les que conviuen amb txikis a la feina, casa…

Us proposem que treiem de les entranyes les preocupacions, disponibilitats, dubtes, crítiques, limits, desitjos, potencials revolucionàris que habitem cada una. Proposem que compartim les diferents postures per sermés conscients de les relacions existents amb l’etapa infantil i enriquir la diversitat de la resistencia antiautoritària i autogestionada, fent la vida mes vivible. Així, sabrem quines infraestructures ens són útils que ja tinguem, i quines ens manquen per a cobrir necessitats i potenciar-les.

D’altra banda, com a TILL, apostem per que les txikis i joves tinguin cabuda i estiguin còmodes, per això discutirem eines pràctiques per a transformar els espais de lluita en quelcom que les convidi a elles a ser-hi.

La segona proposta de debat gira entorn l’etapa posterior a la infància. Escoltant a joves criades en els nostres entorns, ens hem adonat que hi ha certa falta de suport a les seves necessitats.

Si bé podem acompanyar sense les institucions escolars de l’Estat a les persones de fins a 12 anys, un cop arriba l’institut l’alternativa educativa llibertària és escassa. Ens preguntem com donar continuitat a les xarxes de suport entre una etapa i una altra, com crear espais que responguin al que les joves esperen per al desenvolupament integral de la seva persona. Posar atenció a la seva visió, escoltar-les. A l’edició anterior, les problemàtiques que es van mostrar eren l’adultocentrisme, la pressió d’haver d’exprimir el temps ràpidament, les perspectives de futur a vegades poc optimistes, la falta d’enteniment a les seves expressions de ràbia i frustració, la pressió d’assumir una identitat… Per a les que han crescut en entorns de lluita, la transcició al món adult pot suposar per exemple incorporar-se inevitable i abruptament a uns codis i espais diferents, crear el seu propi espai de suport mutu, i el qüestionament a l’autoritat de mares, pares…doncs comencen a assumir el poder de decidir sobre la seva vida de forma més intensa. Quins mecanismes, eines, propostes per al seu acompanyament tenim/tenen? Per què no existeix en el nostre imaginari d’acompanyament a l’adolescència una diversitat de discusions tan rica com en la infantesa?

Hem creat un vídeo on es recull la veu d’algunes joves criades en entorns alternatius, explicant-nos el que pensen de les propostes llibertàries, del que hem aconseguit i el que no perseguint utopies, del que necessiten i el que ha suposat per a elles aquest tipus de criança, sobretot quan ja no són criatures. Podem aprendre de la seva experiència, emirallant-nos en elles. Gran part de nosaltres estem en espais llibertaris de forma voluntària, però les que hi han crescut sense escollir-ho, poden tenir unes necessitats i visions particulars i menys idealitzades de les nostres fortaleses i debilitats, del que funciona i el que cal revisar-nos, individual i col·lectivament. I les joves que han trobat en els espais llibertaris una possibilitat de viure la seva vida com desitjaven, com poden ésser tenides en compte sense caure en l’adultocentrisme o el derrotisme? Com poderm establir referents que enforteixin la pràctica
llibertàriea de les que venen? Caldria repensar que suposa el suport mutu i la horitzontalitat entre diferents generacions a nivell pràctic. Aquest traspàs d’experiències no pot sino que fer-nos més fortes, desconstruides i lliures.

Salut!

Març 2019

Aquí en pdf